«No és el català una llengua romànica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat pròpia.»
¿Valencians quant tenim que aguantar mes esta tara que estem vivint? Tenim que parar este acossament per a despretigiar a Valéncia i als Valencians. ¿ que interesse es mouen d’tras de açò?
NECESSITEM UN GRUP DE PRESSIÓ DEMOCRATICA I INFORMAR A TOTS ELS VALENCIANS DE TOTES ESTES ARTIMAÑAS QUE NOS PERJUDIQUEN ALS VALENCIANS.
La llengua catalana ha complit els cent anys de vida. No va ser fins a l’I Congrés de la Llengua Catalana (1906) en la que el català va abandonar la seua condició de dialecte per a adquirir de forma oficial l’estatus de llengua independent per primera volta en la seua història. Fins a llavors el català era considerat un dialecte de les llengües de oc.
El català Antoni Badia Margarit, rector de l’Universitat de Barcelona, va deixar escrit en la seua Gramàtica Històrica Catalana (1951): “No és el català una llengua romànica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat pròpia: tot lo contrari, era considerat com una varietat dialectal de la llengua provençal, i només des de fa relativament poc, ha mereixcut la categoria de llengua neolatina independent”.
Abans d’això, es va donar la Renaixença de la cultura catalana en ple sigle XIX. El punt d’inflexió ho marca una obra que és una fita per als catalans. Es tracta del poema Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau. Este poema, publicat en el periòdic El vapor en 1833, està considerat el gran símbol de la Renaixença de Catalunya i de la seua cultura. En ell, Carles Aribau elogia continuadamente una llengua que, per a sorpresa de molts catalans, no és el català sino el llemosí. I cita “llemosí” fins a en cinc ocasions.
A partir de la codificació de l’idioma català que va fer l’ingenier químic Pompeu Fabra al començament del sigle XX, es va ser recolzant cada volta més des de la burguesia barcelonesa un nacionalisme expansionista que, no satisfet en que el català passara de dialecte a llengua independent, anhelava que tant el valencià com el mallorquí i l’aragonés iniciaren el camí invers per a absorbir-les. El procés de genocidi cultural proseguix encara hui.