Segona mentira del nacionalisme català sobre Valéncia
L’imaginari sobiraniste ha retortillat l’història valenciana fins a encaixar-la en l’entelèquia dels «paisos catalans»
Les tesis dels pancatalanistas (aquells que aposten per sumar a la Comunitat Valenciana, Balears i Andorra als «paisos catalans») es recolzen en bona mesura en l’unitat de la llengua autòctona d’estos quatre territoris. No obstant, i si be és innegable que tant el català com el valencià i el balear procedixen de la mateixa branca del llatí vulgar, no està tan clar que el català siga la «mare» del valencià i el balear, com sostenen els independentistes.
En el Regne de Valéncia ya s’usava en el sigle XII la romançada (derivat del llatí) com a llengua habitual entre els seus habitants. De fet, el propi rei Jaime I va ordenar redactar en eixa llengua els Furs del Regne. La primera referència al «valencià» en un document jurídic data de 1343, i figura en la documentació d’un procés judicial celebrat en Mallorca. En dits *legajos es fa constar que la mare de l’acusat, Sibila, parlava en «valencianesch» per ser d’Oriola. No obstant, dèu anys abans, un discípul de Ramón Llull es referia en un comentari en llatí a la «lingua valentina».
És dir, la denominació de la llengua com a «valencià» afona les seues raïls en el sigle XIV, i no és un invent modern per a negar l’unitat de la llengua, com sostenen aquells que, des de posicions sobiranistes, insistixen en cridar «català» al valencià.
