L’història furtada a la Corona d’Aragó o per qué el Regne de Catalunya mai va existir.

La mitologia nacionalista ha distorsionat i retortillat fins a la sacietat la naturalea «catalana-aragonesa» de la Corona d’Aragó per a trobar una justificació històrica a les seues reclamacions polítiques. D’ahí que alguns no hagen dubtat en equiparar Paisos Catalans (una denominació cultural falcada en el sigle XIX) a Corona d’Aragó, açò és, al conjunt de regnes que varen estar somesos al Rei d’Aragó, entre els sigles XII i XV, on es trobava la pròpia Aragó, Valéncia, Mallorca, Sicília, Còrsega, Cerdenya, Nàpols, els ducados d’Atenes i Neopatria i els distints comtats catalans.

El mit de Wilfredo l’independent
La zona que hui correspon a la comunitat autonóma de Catalunya va estar des del sigle XII integrada en esta Corona d’Aragó, i solament durant un breu periodo va ser un ent propi, fins i tot llavors depenent d’atres regnes. Despuix del colapse de la Hispania Visigoda i l’invasió musulmana en el 718 d.C, l’Imperi carolingio va establir una marca defensiva com a frontera meridional en Al-Ándalus. Açò va supondre l’ocupació pels francs durant l’últim quarto del sigle VIII de les actuals comarques pirenaiques i de Girona, aixina com de Barcelona en l’any 801. L’antic territori visigodo es va organisar aixina en diferents comtats depenents del rei franc.

Conforme el poder central de l’Imperi es debilitava, a lo llarc dels sigles IX i X, els comtats catalans, que estaven vertebrats per Barcelona, Girona i Osona, varen anar progressivament desvinculant-se dels francs. En este punt, les llegendes nacionalistes situen erròneament al noble Wifredo «el Velloso» –l’últim comte de Barcelona designat per la monarquia franca– com l’artífex, no ya de l’independència dels comtats catalans, sino del naiximent de Catalunya i els seus símbols. Com varen fer els cronistes castellans en «El Cid Campeador», la mitologia catalanista va recórrer a un personage real, que va deure gojar de gran importància en el seu temps pero del que es coneixen poques senyes històriques, per a molejar la seua biografia i cobrir els grans buits en senyes llegendàries.

Wilfredo pertanyia a un linaje hispanogodo de la regió de Carcassona (la mitologia catalana fixa el seu naiximent en la voltants de Prades, en el comtat de Conflent, actualment en el Rosselló francés). En l’any 873 va heretar el Comtat de Urgel, tradicionalment en mans de la seua família. Aprofitant la fallanca rebelió del Comte de Barcelona Bernardo de Gothia contra Carlos «El Calvo», la fidelitat de Wilfredo cap al monarca li va fer guanyar-se com a premi el respal del restant de comtats. El noble va ser el primer en aglutinar els títuls de cinc dels dotze comtats, sent el fundador de la dinastia de la Casa de Barcelona. Esta dinastia necessitaria, no obstant, varis sigles per a concentrar en les seues mans atres títuls menors.

Ací caldria precisar que Wifredo «El Velloso», que havia rebut els títuls per mediació dels francs, no va buscar mai l’independència dels comtats i, per supost, no va configurar cap nació catalana ni res semblat. Va ser en la Capitular de Quierz, promulgada el 14 de juny de 877 per Carlos «El Calvo», quan es va sembrar l’autèntic germen de la separació dels comtats catalans de l’Imperi carolingio. Esta orde real va establir la heredabilidad dels honors otorgats per la corona. És dir, que a la mort de Wifredo «el Velloso» els seus títuls varen passar als seus fills sense que fora necessari que l’Emperador del declinante Imperi carolingio elegira al successor.

Va ser en la Capitular de Quierz, promulgada el 14 de juny de 877 per Carlos «El Calvo», quan es va sembrar l’autèntic germen de la separació dels comtats catalans de l’Imperi *carolingio
La qual cosa no significa que es puga parlar des d’eixe moment d’una entitat pròpia i unitària en la regió catalana. En 897, a la mort del seu pare, Wifredo II Borrell es va fer càrrec conjuntament en els seus germans Sunifredo i Miró, dels comtats paterns, reservant-se para ell el govern dels comtats principals, Barcelona, Girona i Osona. Aplegat el moment, Wifredo Borrell va viajar a França per a rendir tribut al nou Rei, Carlos «El Simple», on va ser investit oficialment com a comte en 899.

Va caldre esperar més d’un sigle més per a vore la completa desvinculació dels Comtes de Barcelona en respecte la Corona franca. En l’any 987, el Comte de Barcelona, Borrell II, va anar el primer en no prestar jurament al monarca de la dinastia dels Capetos, pero cal recordar que es va sometre en vassallage al poderós Califato de Còrdova.

Génesis de la Corona d’Aragó
En el sigle XII, el comte Ramón Berenguer IV es va casar en Petronila d’Aragó, filla de Ramiro II «el Monge», conforme al dret d’este regne, és dir, en un tipo de matrimoni on el marit s’integrava a la casa principal com un membre de ple dret. L’acort va supondre l’unió de la Casa de Barcelona, que controlava la major part dels Comtats catalans, i del Regne d’Aragó en la forma de lo que després va ser conegut com a Corona d’Aragó. D’ahí que Corona d’Aragó i Regne d’Aragó no siguen la mateixa cosa.

En un context d’aliances medievals, l’associació d’abdós territoris no va ser, puix, el frut d’una fusió ni d’una conquista, sino el resultat d’una unió dinàstica pactada entre la Casa d’Aragó i la posseïdora del Comtat de Barcelona. De fet, originalment els territoris que varen formar la Corona varen mantindre per separat les seues lleis, costums i institucions. A lo llarc del segon quart del sigle XIII, es varen incorporar a esta Corona les Illes Balears i Valéncia. Este últim territori, el Regne de Valéncia, va passar a convertir-se en un regne en les seues pròpies Corts i furs.

La Casa d’Aragó va deixar pas a una dinastia autòctona de Castella. La mort sense descendència del Rei de la Corona d’Aragó Martín I «l’Humà», en 1410, va obrir una greu crisis successòria. Els interessos comercials varen terminar favorint al candidat de la dinastia castellana dels Trastámara, Fernando de Antequera –germà del Rei de Castella Enrique III–, qui, despuix del cridat Compromís de Casp de 1412, va ser nomenat Monarca de la Corona d’Aragó. Posteriorment, el matrimoni de Fernando II de *Trastámara en Isabel de *Trastámara, Reina de Castella, celebrat en Valladolit en 1469, va conduir a la Corona d’Aragó a una unió dinàstica en Castella, efectiva a la mort del primer, en 1516, pero abdós regnes varen conservar les seues institucions polítiques i els seus privilegis administratius (lo que l’independentisme català designa hui com a «llibertats»).

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Facebook
GOOGLE
Twitter
YouTube
INSTAGRAM