La torre del Micalet, insigne campanar de la Sèu de Valéncia, tingué originàriament la funció de far, de llum que guia a qui està perdut o no troba el seu rumbo. Pero no és l’únic Micalet que tenim en el Cap i Casal. L’atre és un teatre que fa temps també gosa guiar, pero en un estil més de flautiste a sòu. Ahir dilluns, una representació del catalanisme més amolador, de valencians -alguns- que ignoren que una taula també pot ser electoral i que una «mesa» no és més que un castellanisme, celebrà un teatret defenent el dret a decidir de l’imaginari «País Valencià» davant de doscents encantats per la seua música de flauta subvencionada. I tots ells, cóm no, ballant al seu sò.
Molt de conte en els noms que triem. Que l’ignorància és atrevida no és cap novetat. Tots podem pecar d’ignorants, en més o manco grau segons els coneiximents que nos falten, pero fer propaganda teatralisant eixa ignorància és lo més paregut a insultar-se a sí mateix. Si prenem el nom d’atre que està per damunt de nosatros, assegurem-nos d’honrar-ho. Sigam decents i dignes de representar l’esperit de l’original, sobre tot si es tracta d’un icon tan genuinament valencià com és el Micalet. Si no, com en este cas, correrem el risc de que un diminutiu nos pare gran.
