Informe sobre la llengua valenciana i propostes de revalencianisació

El valencià utilisat en l’Administració Pública, els seus mijos de comunicació i l’ensenyança, seguix un criteri de convergència en el català, seguint el “Dictamen” i la Gramàtica Normativa Valenciana de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua1); per això la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV reitera lo que expongué la nostra RACV el 14-2-2005 sobre el “Dictamen” i recorda el preàmbul de la llei de creació de la AVL2) quan diu: “L’ent (AVL) es basarà en la tradició lexicogràfica i lliterària i la realitat llingüística genuïna valenciana3).

La llei de creació no podia ser més clara, la nostra tradició lexicogràfica escomença en el Llibre de Concordances de Jaume March de 1371 o el Liber elegantiarum de Joan Esteve de 1489, passant per les obres lexicogràfiques de Carles Ros (1703-1773), Manuel Joaquim Sanelo (1760-1827) -ya en el sigle XIX- les de Josep Escrig i Martínez, Constantí Llombart, Joaquim Martí Gadea -a cavall entre el sigle XIX i el XX- Josep Nebot i Pérez -a principis del XX- les del filòlec Lluís Fullana i Mira, per nomenar-ne a soles uns quants.

Venim observant que es tenen en conte les obres lexicogràfiques més recents de Francesc Ferrer Pastor4), el diccionari Galmar5), el Vocabulari Fonamental d’Enric Valor i sobretot el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans i el Diccionari Valencià de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana6); pero constatem que s’ignoren les obres lexicogràfiques d’entitats valencianes com Lo Rat Penat, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana7), Valéncia 2000, Grup d’Acció Valencianista i tantes atres que, des de fa molt de temps i durant moments històrics adversos a la llengua, han treballat i treballen per la llengua valenciana i seguixen un criteri d’estricta valencianitat llingüística. També observem que hi ha més interés per introduir la fonètica, la sintaxis, la morfologia verbal i nominal, l’ortografia i el lèxic catalans, seguint uns criteris prescriptius, que per recuperar i potenciar les formes valencianes -moltes d’elles clàssiques- o el lèxic patrimonial i tradicional valencià, pel qual no fan absolutament res.

Sobre la “tradició lliterària” observem que els clàssics valencians (Arnau de Vilanova, Proxita, Arnau March, Pere March, Joanot Martorell, Jordi De Sant Jordi, Ausias March, Isabel de Villena, Antoni Canals, Jaume Roig, Roïç de Corella, Bernat Fenollar, Joan Moreno, Narcís Vinyoles, Jaume Gaçull…) es tenen en conte per a justificar l’us d’arcaismes en la llengua normativa si estos són convergents en el català, pero mai quan els clàssics valencians utilisen les formes genuïnes valencianes diferencials que hui formen part de “la realitat llingüística genuïna valenciana”.

Per esta camí la llengua normativa es separa cada volta més de la realitat llingüística valenciana i de la llengua viva i usual, per a acostar-se a una atra realitat llingüística que no és la nostra, cosa que en res beneficia al valencià ni als valencians. D’esta manera és difícil superar “el conflicte esterilisador que es perpetua entre nosatres …. Un conflicte sobre el nom, la naturalea i la normativa de la llengua pròpia dels valencians que impedix la salut d’esta i que acumula les dificultats en el procés de recuperació de la llengua que nos hauria d’identificar com a valencians, en conte de separar-nos”, com diu el preàmbul de la llei adés citada.

En qüestions llingüístiques s’ha de tindre en conte sempre la voluntat majoritària dels valencians, la tradició històrica i una llei orgànica superior com és l’Estatut d’Autonomia, que parla d’idioma valencià, nom oficial que rep la nostra llengua en l’Estatut, i que impedix que se’l puga denominar d’una atra manera (Vejau anex I “El nom històric de la llengua valenciana” i anex II “Informe de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV sobre l’idioma valencià, solicitat pel Tribunal suprem”).

Per a un consens i recuperació de la llengua s’han de tindre en conte les propostes fetes per esta real institució i diversos sectors de la societat valenciana com ara el “Manifest dels ciutadans i ciutadanes sobre la llengua valenciana” (Vejau anex III) dirigit al Govern de la Generalitat i a la AVL el 30/03/2004, a on es descriu la naturalea del valencià i es propon una normativa valenciana, que un ample sector de la nostra societat desija.

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (fundació pública que des de 1915 ve dedicant-se a l’estudi i normalisació del valencià i a la cultura valenciana en tots els seus camps) conta en molts i diversos treballs sobre el valencià, i els aporta per a que es tinguen en conte en qualsevol debat llingüístic (vejau anex IV “Decàlec presentat per la RACV a la AVL” del 02/06/2004).

Defenem una llengua valenciana en este nom i una normativa pròpia i diferenciada i no estem d’acort en adoptar per al valencià l’ortografia catalana, en l’unitat llingüística en el català, ni en un model de llengua convergent en ell (vejau anex V “Resposta de la RACV al dictamen de la AVL sobre la llengua valenciana” de 14/02/2005).

Amples sectors de la societat valenciana també defenen una llengua valenciana diferenciada, pero este sentiment no es veu plasmat en la Gramàtica normativa valenciana de la AVL del 2006. La RACV analisà esta gramàtica i feu pública la seua opinió (Vejau anex VIII “Informe de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV sobre la Gramàtica normativa valenciana de la AVL”)

En definitiva no s’ha resolt el conflicte llingüístic valencià, la nostra llengua ara és tractada com un dialecte o variant coloquial sense ortografia pròpia, es prenen com a cultes i estàndarts les formes alienes, i no es tenen en conte les nostres postures o criteris llingüístics i filològics que pretenen dignificar-la i retornar-li la categoria de llengua.

Per a expondre la realitat llingüística valenciana, la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV vol donar unes orientacions, reiterant-nos en la defensa dels nostres criteris de valencianitat llingüística, exposts en el “Manifest de ciutadans i ciutadanes sobre la llengua valenciana” (anex III) i oferir un llistat, a manera d’eixemple, d’alguns catalanismes innecessaris i ya usuals en la llengua normativa oficial, que s’han de substituir per les formes genuïnes valencianes, més encara quan alguns d’ells són castellanismes en el català, galicismes o simples variants o innovacions caprichoses sense tradició clàssica. Totes estes formes han segut extretes de la llengua utilisada en l’Administració Pública, els mijos de comunicació públics i els centres d’ensenyança valencians. De fet totes apareixen en el Diccionari Valencià de la Conselleria d’Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana i voldríem, per a anar superant el conflicte, que no aparegueren en el futur diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Si volem que la normalisació del valencià siga una realitat i tinga èxit, és fonamental que els parlants s’identifiquen en la llengua estàndart i per ad això s’han d’utilisar les formes que són d’us normal entre els parlants. És molt negatiu per al procés de normalisació del valencià utilisar les formes no valencianes, perque açò va contra l’autoestima de la pròpia llengua i l’identificació que ha de sentir el parlant per a incorporar-se a un procés de dignificació i normalisació de l’idioma propi.

Açò no és nou, ya en 1934 Josep Giner, inclús sent partidari de l’anexió llingüística del valencià al català, publicà en El Camí el 14/4/1934 un artícul titulat “Sinònims dins la nostra llengua“ (anex VI), a on exponia en una columna la forma valenciana i en l’atra la catalana i aconsellava l’us de la forma valenciana en estes paraules: “Hi ha dins la nostra llengua mots valencians idiomàtics que són bandejats sistemàticament, de fet, pel català de Barcelona, el qual empra en compte seu mots inconeguts en valencià. La feina dels escriptors valencians és fer prevaldre el lèxic idiomàtic valencià”, puix ya en aquell moment detectà el perill que corrien les formes valencianes de desaparéixer. L’artícul de Josep Giner seguix vigent a hores d’ara (Vejau anex VI), de fet el llistat que ara aportem és una ampliació d’aquell, lo que demostra que l’acceptació per una part d’alguns escritors valencians de les normes de 1932 -en realitat de l’ortografia catalana- fon l’inici d’una catalanisació llingüística més profunda que afecta al lèxic, la fonètica, la morfologia verbal i nominal o la sintaxis. A l’igual que feu Josep Giner en 1934 hui proponem que prevalga el lèxic valencià i s’eliminen de la llengua normativa oficial els catalanismes innecessaris.

El resultat d’este procés que venim patint des de 1932, és la desaparició progressiva del valencià de la vida pública baix el ròtul de català; tant s’han bandejat de la llengua normativa les formes valencianes a nivell lèxic, morfològic i sintàctic, substituint-les per les catalanes, que ya no cal una versió valenciana perque coincidix en un alt percentage en la catalana. El resultat que venim detectant és que moltes institucions, com ara alguns ministeris, o empreses públiques i privades ya no oferixen una versió en valencià i únicament existix l’opció catalana o, fugint del conflicte, només s’expressen en castellà. Si esta tendència seguix aixina el valencià i les seues característiques llingüístiques genuïnes desapareixeran per complet de la vida pública.

Catalanismes i formes genuïnes valencianes

Per a consultar qualsevol qüestió sobre estos vocables aconsellem acodir al Diccionari General de la Llengua Valenciana de la RACV.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Facebook
GOOGLE
Twitter
YouTube
INSTAGRAM