Crònica del viage a Madrid (11-12-2018).

El gran i valent Kike Escamilla, que m’està contagiant la joventut del valencianisme, de nou, me va convencer d’anar-nos-en a Madrid a defendre la sobirania de la llengua valenciana al Congrés dels Diputats el dia en que se debatia la reforma del nostre estatut d’Autonomia valencià.

Kike té 32 anys i té la força d’un bou brau. No dorgué en tota la nit anterior, i aixina i tot preparà follets i pancartes i va conduir fins a Madrid. Nos acompanyava un amic seu: Joan.

Els tres aplegàrem a Madrid a les 11 del matí aproximadament. Despús de pegar moltes voltes intentant entrar en el coche al centre de Madrid, ho conseguírem, com també conseguírem aparcar prop del Congrés. No me digau cóm, pero com sempre s’ha dit, fa més el que vol que el que pot; i aixina va ser.

Aplegàrem just en el moment en que l’Associació de Juristes Valencians es fea la foto en la porta davant del Congrés. Kike én una descomunal irradiació de força vital cridava consignes com “Estatut podrit, se vota en Madrid”.

Yo no estava massa d’acort én l’oportunitat del crit d’esta consigna, justament en un moment en que se debatia una millora del nostre estatut d’autonomia; i aixina li ho vaig fer saber.

Kike és una castellà-parlant que ha deprés a parlar valencià en poquet de temps i ho fa prou be. S’ha implicat en el valencianisme unioniste espanyoliste de forma radical. Nos diferència que yo, én l’experiència dels anys i la franquea del cor, soc sobiraniste valencià convençut, perque els fets m’han demostrat que creure en Espanya i el espanyolisme és un gran error per als valencians, puix sempre nos ha resultat molt car.

A pesar de les nostres diferències ideològiques, estavem allí per a defendre una causa comú que als dos i a tots els valencians nos pertoca: la defensa de la sobirania de la llengua valenciana front al catalanisme imperant. Kike, én la seua descomunal força vital i el seu poder de convicció predicà de forma valenta a menuts, jóvens i majors les exelències de la llengua valenciana i l’injusticia que nos fan patir els nostres governants valencians i espanyols.

Portava dos pancartes. En una defenia l’aposta per un nou estatut d’autonomia votat per tots els valencians, i en l’atra la defensa de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana front a la catalana i catalanisàa AVL. La resposta va ser francament positiva per part dels oyents, que els hi hagueren de totes les classes i edats.  Valencians, argentins, andalusos, catalans, mallorquins, etc., desfilaren per davant de Kike interessant-se pel seu discurs.

Yo vaig colaborar én lo que poguí en companyia d’ell, ajudant-lo també en el discurs, una miqueta manco vehement per la meua part. Paasaren dos grups de jóvens valencians adotrinats en el catalanisme én els seus professors, que despreciaren a Kike i volgueren apartar a la joventut del discurs que Kike donava de forma incessant i constant.

Kike s’encarà en ells i els professors d’aquells chavals no saberen revàtre-li cap dels arguments que Kike els donava, per lo qual els professors pegaren a fugir emportant-se als jóvens valencians adoctrinats en el catalanisme. En esta ocasió ninguna cadena de televisió espanyola ni valenciana se feu eco del discurs de Kike. ¡Una verdadera llàstima! Pero Kike va conseguir un parell de contactes ben interessants.

Despús de l’esforç i acabàa la sessió matinal, agarràrem el coche i nos en anarem a dinar al barri en que Joan, el nostre acompanyant, havia vixcut fins a tindre els 8 anys d’edat. Varem dinar molt be en un baret del seu barri i despús mamprenguerem el camí de tornàa cap a casa. Quatre llargues hores de camí de tornàa. Aplegàrem a les 11 a Torrent, el poble a on viu Joan, i a les 11 i vint aproximadament a Alfafar, el meu poble.

Kike aplegaria a sa casa passaes les 11 i mija de la nit. A Kike encara li quedaven forces per a tornar el següent dijous i el dia 20 de decembre, dia en que es votava la reforma de l’estatut.

En resum, fon un viage inténs en el que puc dir que Kike m’ha retornat les forces de lluitar pel nostre valencià de forma valenta i activa. Kike, eres gran. Ara falta polir eixe diamant valencianiste.