Al meu amic Carles Recio

Al meu amic Carles Recio   Per Josep Lluís Ferri i Aguar.   A 14 d’agost del 2018.            Vaig a mullar-me parlant d’un amic én el qual he retrobat l’amistat. És ni més ni manco que Carles Recio. Quan coneixes una persona com Carles, i dic persona, molt conscient de lo que dic, te sents plenament acollit. Carles és una persona tendra que ha mutat el seu valencianisme per un humanisme acollidor. El seu és un humor que només les persones que el coneixem sabem entendre. Carles debutà defenent publicament el valencià en un acte de valencianisme que el feu famós quan els catalanistes d’aquell temps del PSOE organisaren una conferència que un tal professor Rhossental anava a pronunciar en el Saló de la Llonja de la Seda sobre un llibre clàssic del sigle d’Or de la llengua valenciana que ells dien que estava escrit en català i que l’autor del mateix llibre també era català. El bo de Carles es presentà en l’acte én pancarta en mà anunciant que el llibre estava escrit en llengua valenciana i no catalana. L’actuació de Carles tingué ressò i ixqué publicaà en els diaris i diversos mijos de comunicació. Eren temps en que el valencianisme de resistència estava actiu i Carles era u dels seus màxims representants. El mateix Carles és autor d’un instrument impresindible per a aclarir les diferències entre la llengua valenciana i el dialecte dels catalans: el seu diccionari diferencial valencià-català, català-valencià. Alguns “entesos” i filolecs de l’aristocràcia valencianista el criticaren, pero no tingueren el valor de fer-ne u millor que el que Carles havia fet. Per lo tant no puc concluir més que el de Carles és el millor diccionari valencià-català, català-valencià que s’ha fet. Carles continuà escrivint multitut de llibres, entre ells “Tots conta ella” a on defenia a la Consellera Maria Desamparats Cabanes de l’atac feroç dels llops catalanistes que expulsaren als professors de valencià de les aules per a ficar els de català en 1983. Ara al retrobar l’amistat de Carles m’ha sorprés gratament el descobrir que té fins un llibre de l’història de Valéncia escrit en anglés i tot. Carles ha escrit llibres infantils preciosos, alhora que ha teorisat sobre el valencianisme. La seua obra és extensa i s’ha permés fer fins una història eròtica de Valéncia. Carles domina el dibuix i també ha fet els seus pinets en la ceràmica. És llicenciat en dret i en periodisme, i ha colaborat durant un temps considerable én el diari “Levante” fent artículs d’opinió. Cal recordar que Carles escomençà a publicar artículs en “Las Provincias”, lo que vol dir que Carles no es casa én ningú, ideològicament parlant, cosa que l’honra, puix açò és difícil de trobar en estos dies que vivim. El caràcter de Carles és punchós, pero de les punches que, si el coneixes, no te poden fer mal. La seua bondat i saber estar eliminen qualsevol vestigi de la superficialitat espinosa. Aquell fervor de joventut l’amera ara én un humor complaent. Valéncia i el valencianisme els porta dins, pero ha sabut transpasar-los per a deixar de patir. No sap ell que eixa creu la portarem ell i yo fins a la tomba. A Carles, no és que li hagen volgut fer mal, sino que li l’han fet de veres. I, certament crec, he de dir-ho, que no s’ho mereix. ¡Clar!, una persona que no cedix als dogmes, sobretot catalanistes, puix molesta. Una persona lliurepensadora que no s’amolda a les ideologies de moda, o que no s’adscriu a cap partit polític és un bicho a estinguir que sobra, en estos temps que ara vivim. Pero Carles sap que té amics. I que els amics estan per a lo que faça falta. Sentir-se acollit per algú no és cosa molt comuna hui en dia, i Carles és una persona acollidora. Ha viajat lo suficient per a tindre una concepció del món universal i per a valorar a les persones per damunt de les ideologies. Carles no deixarà mai de ser valencià de nació valenciana, com la de Joanot Martorell, pero ha sabut contemporisar la seua nacionalitat én les restants del món. M’alegre de lo més d’haver retrobat l’amistat én Carles, que ara per ara no vol fer entrevistes, pero yo el convenceré -si Deu vol- de que em concedixca una exclusiva. Carles, des de la sincera amistat que tenim, te desige lo millor i m’agradaria que pronte cicatrisen les ferides que t’han causat aquells que no saben amar, ni als valencians, ni a Valéncia. Senzillament aquells que no saben amar. Un abraç amic.  

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Facebook
Twitter
YouTube