Diàlec internacional. Per Josep Lluís Ferri i Aguar

Estan un valencià i un català fent-se un café en una taula, parlant de tu a tu tranquilament, sense prejuins ni mals rollos. Escomença el valencià expressant un desig: -Si els catalans no foreu imperialistes i no volguereu fer de Valéncia una part de Catalunya més, els valencians estariem ben contents i vos respectariem i animariem com a bons cosins-germans a conseguir la vostra sobirania, a l’igual, que nosatros els valencians volem la nostra. Continuà el valencià: -Si els catalans respectareu la nostra sobirania llingüística i foreu agraïts deixant que la llengua valenciana siga ella mateixa i tinga normativa i noms propis, els valencians estariem ben contents i colaborariem én vosatros els catalans. Més i quant els valencians vos hem donat i regalat el sigle d’Or de la llengua valenciana per a que els catalans ara pugau presumir de llengua, puix tots sabem que abans del sigle XIX l’única llengua reconeguda internacionalment i que va gojar de lliterats i sigle d’Or va ser la llengua valenciana. El català respongué: -Això és ben cert, pero vosatros els valencians abandonareu la vostra llengua en pro de la castellana de tal manera que només una política activa en escoles i Universitat podia ressucitar-la. I és cert que votareu en la transició a partits castellanistes espanyols que no els interessava gens el renaiximent de la llengua valenciana, per lo qual se va impondre el nostre català, puix nosatros ya haviem fet molta faena en Valéncia per a que el català fora la nova llengua dels valencians, pareguda en molt a la llengua valenciana. És cert també que les associacions valencianistes més destacaes només aspiraven a fer de la llengua valenciana un fet testimonial i que no aspiraren ni continuen aspirant a que la llengua valenciana siga un instrument normal i cotidià de comunicació entre els valencians. Que se puga oir en les ràdios, televisions, llegir en prensa. Que estiga en les totes les escoles i instituts com a llengua vehicular dels valencians. I que siga la llengua oficial de l’Universitat Valenciana. Això només ho hem volgut els catalans, i per lo tant ha segut el català el que s’ha impost en tots estos llocs. Vosatros els valencians només aspiraveu a que la vostra llengua valenciana fora una anecdota anual en els Jocs Florals, o com a màxim una assignatura més de les que se donen en els coleges. Eixa era la vostra aspiració. Si s’haguera complit esta aspiració vostra, el valencià haguera mort en manco de 50 anys. El valencià respongué: -Lo que dius és ben cert, pero no sabeu els catalans que pel conflicte creat en el catalanisme llingüístic i polític, molta gent que estava ilusionàa en els temps de la transició i que volia que els seus fills tornaren a deprendre i a parlar la llengua valenciana, es desilusionaren i optaren per passar del conflicte tornant al castellà. No sabeu els catalans tampoc, que la desinihibició pel conflicte creat ha segut tal que el percentage de valencià-parlants ha disminuït de forma impressionant i que la gent valenciana que més suspén el català que s’ensenya en les escoles és precissament la valencià-parlant. No sabeu els catalans que n’hi ha una gran part de gent que com no s’identifica en el vostre català fuig directament cap al castellà. No sabeu els catalans que el dogmatisme catalaniste impost en escoles i Universitat ha frustrat les carreres que podien haver segut brillants de molts valencianistes. No sabeu els catalans que el vostre imperialisme llingüístic i cultural en Valéncia ha alimentat l’espanyolisme i els vots al Partido Popular, que ha venut als valencians en est aspecte llingüístic i cultural, igual que ho feu el PSOE en el seu dia. I no sabeu els catalans, que la corona d’Aragó està en Valéncia, i que si abuseu i no respecteu a Valéncia, mai tindreu la desijàa llibertat, puix no mana més un comte que un Rei, i vosatros els catalans heu fet els contes de tal manera que heu humillat i arruïnat al vostre rei valencià. Vosatros els catalans, teniu diners, teniu fe en vosatros mateixos, pero heu exedit els vostres desijos desijant i apropiant-vos de lo que no és vostre. Heu faltat al respecte als valencians i nos heu creat un conflicte en el qual hem eixit perdent tots els valencians. Sapiau catalans, que perque una mentira es repetixca moltes voltes i tinga molts diners que l’amparen no deixa de ser una mentira. I vindrà dia, sapiau-ho be, que Valéncia despertarà d’esta ignominia que ve passant per culpa de castellanistes i de catalanistes i haureu de donar contes sobrats en companyia dels castellans, d’estos mals actes d’egoisme despiadat i d’infidelitat. Proseguí el valencià: -Si els catalans haguereu actuat d’una forma franca i no egoista i imperialista dogmàtica, podieu haver-nos ajudat als valencians a retrobar la nostra autoestima i la nostra llengua valenciana, i podieu haver donat diners, igualment, per a fer un valencianisme sà que respectara i amara a Catalunya, pero sempre des del respecte a la sobirania llingüística, cultural i política valenciana. Llunt d’això vos heu ensobirvit i heu desijat i apostat perque la llengua valenciana siga catalana i Valéncia una part de Catalunya (Països Catalans, digueu per a disfrassar-ho una miqueta). Hi ha un refrà valencià que diu que qui molt abarca poc estreny i també n’hi ha un atre que diu que l’avaricia trenca el sac. He vist pancartes catalanes i catalanistes que diuen “Ho volem Tot”, com si foreu un dragó én la boca ampla que tot s’ho vol engolir. Açò es detestable i heu creat en Valéncia un sentiment d’animaversió cap a Catalunya que d’atra manera no haguera segut aixina. Heu alimentat l’odi cap a lo català i també de rebot cap a lo valencià, creant més espanyolisme del que mai ha hagut en esta beneïda terra valenciana. Ara, els valencians que de bon grat tindriem a Catalunya per germana ya no ho fem, puix la vostra soberbia nos fa dessistir de l’intent. Nos ofén. En definitiva, als valencians, ara només nos queda que resistir l’embat de dos focs, el castellà i el català que nos abrassen diariament. ¡Cóm desijaria que els catalans cambiareu (canviareu) d’actitut i respectareu la sobirania llingüística, cultural i política valencianes i poguerem tornar a ser cosins-germans ben avenguts! Els valencians vos ho agraïriem infinitament i els catalans guanyarieu el prestigi i l’estima que heu perdut en Valéncia. A totes estes paraules del valencià, el català es quedà pensatiu. No sabem en que pensaria, pero yo li demane a Deu que els catalans reflexionen sobre este diàlec i cambien (canvien) la seua actitut front al valencians. També demane que els valencians no sigam tan agressius i autodestructius i pogam albirar esperances de cambi (canvi) en els que haurien de ser amics nostres ben avenguts. Aixina siga.  

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Facebook
Twitter
YouTube