No érem muts en el XIII… pero hi ha sorts en el XXI

No érem muts en el XIII… pero hi ha sorts en el XXI

agosto 21, 2018 Cultura Valenciana 0 comentarios llengua valenciana, Romanç, Vicent L. Simó Santonja

Per Vicente L. Simó Santonja (Versió en Llengua Valenciana)

Algun dia podrà ser objecte de tesis doctoral. S’han complit ya dèu anys, una década, temps suficient per a meditar on estàvem i on estem en la polèmica valencià-català, llengua valenciana-llengua-catalana-

Tot va començar quan el 13 de febrer de 1975 “Món Diari” reproduïa unes contestacions de l’eminent professor Sanchis Guarner, baixe el títul “Hi ha molts valencianistes conversos. Una afirmació llavors crucial: “la llengua dels mossarabs valencians és va extinguir als segles XI o XII i era ben distinta del valencià actual, que deriva sens dubte del català dels conqueridors del s. XIII”.

Els dies 24, 25 i 26 d’octubre de 1984, baix el títul “Els Paisos Catalans: un debat obert”, es varen presentar en Valéncia una série de ponències, hui editades en un llibre (“Tres i Quatre”, 1985). Entre elles, Antonio M. Badía, “L’orige de la llengua catalana”. I esta afirmació, que traduïxc: “Pel que fa a Valéncia, l’àrap, aixina, contaminat en unes traces de llengua de provenencia ibèrica, que havien mantingut una llarga existència latent, no visibles en el llatí de la romanissació ni en el procatalá que es derivava (mossàrap), si ben amprant-se com a formes secundàries pero vives, es va convertir en flasco d’alcohol que les va conservar. I fins a tal punt les va conservar, que estos traços, siga directament, siga per mig d’unes maneres de llenguage encara poc conegudes, enllacen en el català que aplega a Valéncia en el sigle XIII, el qual s’incorpora al seu entorn, i es convertix en occidental per raó d’estos enllaços, fent puix cas omis de les modalitats de la llengua dels repobladores que apleguen.

¿Qué ha passat en estos dèu anys per a aplegar a dos opinions tan dispars? Senzillament que els cridats “diletantes” pel professor Sanchis Guarner teníem la raó, encara que ara no se nos done ni reconega, per una atra via diferent. El problema en 1975 era que qualsevol persona en sentit comú “mig” no podia comprendre la tesis catalanista que dita en paraules vulgars dia que el català ho havien portat els reconquistadors i que els musulmans valencians parlaven l’àrap, a falta ademés de mossàraps.

L’enfrontament científic mantingut en “Les Províncies” aquell 1975 entre el seu director don José Ombuena, i el ya referit professor, va ser i  ha segut fructífer. Les acusacions de “profitosets de capelleta, de ressentits o de l’enemic encobert”, varen ser i són gratuïtes i injustes, encara que ara resulta segons les tésis de Badía (ya alvançada en 1981, i segons ell pensava des de fa quinze anys), el procatalá es va mantindre en Valéncia molt temps abans de la reconquista i va influir de manera decisiva en l’àrap dialectal que va tindre que adaptar-se a les característiques llingüístiques de les llengües locals. Dit a la pata plana, per a Badía està clar que en el sigle XIII, moment de la reconquista, els valencians no érem muts i parlàvem una romançada procatalá, sino perque en el sigle XIII al temps de la reconquista en Valéncia es parlava una romançada diferent del català, el valencià.

L’actitut lliberal de “Les Províncies” publicant els artículs de Sanchis Guarner, les documentades rèpliques de Ombuena i les innumerables “cartes al Director”, són ya història pero estan ahí en les hemeroteques, i causaran pasme a generacions futures que les lligguen.

Pero el problema no ha terminat, ni terminarà mentres es mescle ciència en política. Perque igual que seguix havent més papistes que el Papa, hi ha mes catalanistes que Stegmann l’autor de “Decaleg del catalanoparlant”. Catalanistes que violen i incomplixen cada dia, en la Comunitat Valenciana, el sèptim manament de dit catàlec. El professor Stegmann, respectuós en els drets humans de les diferents llengües, encara que siguen dialectes, diu: “7. Respecteu les diferències regionals del català. Parleu en mallorquins, valencians, rosellones, etcétera, i conegau els accents i paraules diferents que tenim tots. Esta és la riquea del català, com de totes les llengües cultes”.

De lo que es infiere utilisant silogismes, que el català que pretenen, qui siga, impondre’ns als valencians, és una llengua inculta, perque es falta al sèptim manament de no respectar ni els accents, ni les paraules diferents que tenim. I es infiere, lo que és pijor, la falàcia de les noves definicions refugint el calificatiu de llengua valenciana com si fora alguna cosa vergonyós per a parlar  “de la llengua dels valencians”, com a llengües de la comunitat, lo que nos reduïx a llímits purament fisiològics de “llengua” ( i no en salsa precisament), o nos enaltix a llímits insospitats en reconéixer com a llengües de la comunitat totes aquelles que per gràcia de Deu, parlen els valencians que té la sòrt de ser políglotas.

Lo que no tinc clar és que el govern valencià, que és per a tots els valencians, no deu participar, ni molt manco fomentar, postures que en benefici del català reduïxen la llengua valenciana a la taula rasa en la que res hi ha escrit.

Comparte esto:

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Facebook
Twitter
YouTube