LO RAT PENAT I EL VALENCIÀ – Rueda i Pitarque, Òscar

Lo Rat Penat i el valencià ÒSCAR RUEDA Esta vesprada clausurarem, un any més, els cursos de llengua i cultura valencianes de Lo Rat Penat: 68 anys consecutius des de que Carles Salvador promoguera la seua primera edició en 1949. Des de 1878, Lo Rat Penat ha tengut com a objectiu primordial el foment de la lliteratura en llengua valenciana, i la sinèrgia entre els escritors i investigadors que, partint d’una pluralitat ideològica evident, han pretés la recuperació lliterària del nostre idioma. Dins d’eixa pluralitat se feu ben patent, des de l’inici, la divergència entorn del model llingüístic que havia de vehicular-se lliteràriament. Entre els partidaris d’un model arcaisant -evolucionat, décades posteriors, cap a un model clarament catalanisant- i els favorables a l’ortografia castellana o directament a la més pura anarquia, hagueren de lluitar des d’un primer moment tots els que, mantenint una posició equilibrada, desijaven dotar al valencià d’un model de referència cult i recuperador de la tradició ortogràfica valenciana, a l’hora que pròxim al valencià parlat. Fon per eixemple la llabor de Josep Nebot i Pérez (1853-1914), vilarrealenc, bibliotecari i vicepresident de Lo Rat Penat, que ni combregava en els que es llançaven «en brazos de la Academia Española y aceptando para el valenciano les reglas ortográficas dictadas por ésta para el castellano» ni en els que acceptaven «no ya la ortografía, sino hasta la analogía y la sintaxis catalana, jurando, no obstante, y perjurando que escriben en valenciano puro y castizo». Posteriorment seria el pare Fullana qui, en els locals de Lo Rat Penat, coordinà en 1914 una série de reunions públiques en la que els escritors del moment decidiren unes normes ortogràfiques que ya no eren proposta ‘d’autor’, sino objecte de debat i consens; base per a la seua Gramàtica de 1915. La sempiterna anarquia dels valencians impedí que esta proposta fructificara com calia. Les bases de 1932, acceptades per Lo Rat Penat com a fet consumat a pesar de no haver segut convidat a la seua elaboració, apelant al seu teòric esperit de concòrdia i la seua provisionalitat, foren usades en décades posteriors per la majoria d’escritors. Pero sobretot a partir dels anys 60 del sigle XX se feu evident que, d’una unificació purament ortogràfica en el català, estava passant-se, com predigué Nebot, a l’adopció del seu lèxic, morfologia i sintaxis, fins al punt de desterrar la secular denominació de ‘llengua valenciana’ i fomentar la seua degradació al nivell de dialecte. En una época de clara polarisació social, les normes de l’Acadèmia de Cultura Valenciana recuperaren en 1979 l’esperit originari. I en elles han estudiat enguany més de 80 alumnes en les aules de Lo Rat Penat, a pesar de que en 1982 una decisió política desproveí els seus títuls de qualsevol reconeiximent oficial. Pero, com diu l’adage popular, no hi ha mal que cent anys dure. Perseverem.

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Facebook
Twitter
YouTube