La denominació de “Llengua Valenciana” ya es constata, en l’any 1335

La denominació de “Llengua Valenciana” ya es constata, en l’any 1335

Per José Vicente Gómez Bayarri La Academia Administrativa de la Lengua, “la AVL” se planteó hace unos años el tema de la denominación que correspondía asignarse a la lengua vernácula de los valencianos. Unos apostaban por la que ellos consideran la académica “lengua catalana”; otros, optaron por la formula híbrida “catalán-valenciano”; una minoría prefería nombrarla “valenciana”. Hemos de tener presente que consumada la fragmentación lingüística de la Romanía, al diluirse los elementos lingüísticos que constreñían el latín culto, asistimos al nacimiento de lenguas propias y a la aparición de conciencias idiomáticas diferenciadas. En el ámbito de la Romanía observamos que el latín culto se contrapone a los romances o lenguas vulgares. A partir del siglo XIII la documentación valenciana refleja la gradual substitución del uso del latín por el del romance vernáculo valenciano. Numerosos textos plasman la conciencia idiomática propia, en virtud de la fragmentación lingüística latina que se irá produciéndose en la Baja Edad Media. El proceso histórico de la fidelidad lingüística se plasma en la identificación onomástica que a lo largo de la historia bajo-medieval se le otorgó a nuestra lengua genuina. Primeramente se le denominó, en un período de transición onomástica, “romanç valencià” y posteriormente, en el período de consolidación, se generalizó el nombre de “lengua valenciana”. Son numerosos los documentos que demuestran el testimonio de una incontrovertible conciencia idiomática valenciana a partir del siglo XIV. Los escritores valencianos se expresan, y así lo hacen constar, en múltiples ocasiones en “lengua valenciana” particularizada y singularizada. Los primeros textos documentados, que conocíamos, que reflejaban específicamente el gentilicio “valenciana” para identificar a nuestra lengua autóctona eran: El testimonio de Antoni Canals “vulgada lenga materna valenciana” (1395). El Acta Notarial de 28 de junio de 1408, de un pleito entre la villa de Onda y la Orden de Montesa, “vulgar lengua valenciana”. El Acta de 6 de junio de 1412 de los diputados y notarios asistentes al Compromiso de Caspe“in ydiomate valentino”. Y entre los documentos pontificios, uno correspondiente al pontificado del Papa valenciano, Alejandro VI, datado en 1504, donde se lee “lingua vulgari valentini expeditarum”. Hasta no hace mucho tiempo el primer testimonio, donde aparecía la expresión “llengua valenciana” sin ningún calificativo, y que además une los conceptos de conciencia idiomática con el de conciencia nacional, es en el “Prólogo” de la obra “Libre de Tresor” de Guillem de Copons, correspondiente a 1418. Este sentimiento nacionalista valenciano le indujo, asimismo a Joanot Martorell, en el “Prólogo-dedicatoria” del “Tirant lo Blanch” (1490) a unir el binomio “lengua” y “nación valenciana”. Estas fechas debemos retrotraerlas a raíz de la aparición de nuevos testimonios. La investigación nos depara sorpresas. Un artículo publicado el 27 de noviembre de 2005 en un diario valenciano señalaba que la primera referencia al habla propia de los valencianos se había descubierto en un documento menorquín que recoge un proceso jurídico contra un tal Gil de Lozano, en el que se hace constar que la madre de éste -Sibila- hablaba en “valencianesch”, porque era de Orihuela, sin entrar en consideraciones lingüísticas. El documento está datado entre los años 1343 y 1346. El desaparecido diario Valéncia Hui publicaba, el 10 de julio de 2007, un artículo de Agustín Galbis que recogía el comentario expositivo del “Liber amici et amati”, de Ramón Llull, redactado por un discípulo, en latín. El texto se encuentra en el folio 34vº del manuscrito “N-250, sup” de la Biblioteca Ambrosiana de Milán y afirma: “Ista expositio excepta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335. Laus Deo”. Consecuentemente, la denominación de “Lengua Valenciana” ya se constata, en un texto latino, en el año 1335, es decir, 60 años antes del documento “Prólogo-Dedicatoria” del manuscrito de Valerio Máximo, donde Antoni Canals constata la especificidad del gentilicio “valenciana” en contraposición a “catalana” para designar nuestra lengua autóctona. Y no será el último documento que demuestre la conciencia idiomática de los valencianos desde la Baja Edad Media.

La denominació de “Llengua Valenciana” ya es constata, en l’any 1335

La denominació de “Llengua Valenciana” ya és constata, en l’any 1335 juliol 12, 2018 Cultura Valenciana 0 comentaris José Vicent Gómez Bayarri, llengua valenciana, Ramon Llull Per José Vicente Gómez Bayarri L’Acadèmia Administrativa de la Llengua, “l’AVL” es va plantejar fa uns anys el tema de la denominació que corresponia assignar-se a la llengua vernàcula dels valencians. Uns apostaven per la que ells consideren l’acadèmica “llengua catalana”; uns atres, varen optar per la formula híbrida “català-valencià”; una minoria preferia nomenar-la “valenciana”. Hem de tindre present que consumada la fragmentació llingüística de la Romanía, en diluir-se els elements llingüístics que constreñían el llatí cult, assistim al naiximent de llengües pròpies i a l’aparició de consciències idiomàtiques diferenciades. En l’àmbit de la Romanía observem que el llatí cult es contrapon a les romançades o llengües vulgars. A partir del sigle XIII la documentació valenciana reflectix la gradual substitució de l’us del llatí pel de la romançada vernàcula valencià. Numerosos texts plasmen la consciència idiomàtica pròpia, en virtut de la fragmentació llingüística llatina que s’anirà produint-se en la Baixa Edat Mija. El procés històric de la fidelitat llingüística es plasma en l’identificació onomàstica que a lo llarc de l’història baix-medieval se li va otorgar a la nostra llengua genuïna. Primerament se li va denominar, en un periodo de transició onomàstica, “romanç valencià” i posteriorment, en el periodo de consolidació, es va generalisar el nom de “llengua valenciana”. Són numerosos els documents que demostren el testimoni d’una incontrovertible consciència idiomàtica valenciana a partir del sigle XIV. Els escritors valencians s’expressen, i aixina ho fan constar, en múltiples ocasions en “llengua valenciana” particularizada i singularizada. Els primers texts documentats, que coneixíem, que reflectien específicament el gentilici “valenciana” per a identificar a la nostra llengua autòctona eren: El testimoni d’Antoni Canals “vulgada lenga materna valenciana” (1395). L’Acta Notarial de 28 de juny de 1408, d’un pleit entre la vila d’Ona i l’Orde de Montesa, “vulgar llengua valenciana”. L’Acta de 6 de juny de 1412 dels diputats i notaris assistents al Compromís de Casp, “in ydiomate valentino”. I entre els documents pontificis, un de corresponent al pontificat del Papa valencià, Alejandro VI, datat en 1504, on es llig “lingua vulgari valentini expeditarum”. Fins a no fa molt temps el primer testimoni, on apareixia l’expressió “llengua valenciana” sense cap calificatiu, i que ademés unix els conceptes de consciència idiomàtica en el de consciència nacional, és en el “Pròlec” de l’obra “Lliure de Tresor” de Guillem de Copons, corresponent a 1418. Este sentiment nacionaliste valencià li va induir, aixina mateix a Joanot Martorell, en el “Pròlec-dedicatòria” de el “Tirant lo Blanch” (1490) a unir el binomi “llengua” i “nació valenciana”. Estes dates devem retrotraerlas a raïl de l’aparició de nous testimonis. L’investigació nos depara sorpreses. Un artícul publicat el 27 de novembre de 2005 en un diari valencià senyalava que la primera referència al parla pròpia dels valencians s’havia descobert en un document menorquín que arreplega un procés jurídic contra un tal Gil de Lozano, en el que es fa constar que la mare d’este -Sibila- parlava en “valencianesch”, perque era d’Oriola, sense entrar en consideracions llingüístiques. El document està datat entre els anys 1343 i 1346. El desaparegut diari Valéncia Hui publicava, el 10 de juliol de 2007, un artícul d’Agustín Galbis que arreplegava el comentari expositiu de el “Liber amici et amati”, de Ramón Llull, redactat per un discípul, en llatí. El text es troba en el foli 34vº del manuscrit “N-250, sup” de la Biblioteca Ambrosiana de Milà i afirma: “Ista expositio excepta fuit ex magne volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335. Laus Deo”. Conseqüentment, la denominació de “Llengua Valenciana” ya es constata, en un text llatí, en l’any 1335, és dir, 60 anys abans del documente “Pròlec-Dedicatòria” del manuscrit de Valerio Màxim, on Antoni Canals constata la @especificidad del gentilici “valenciana” en contraposició a “catalana” per a designar la nostra llengua autòctona. I no serà l’últim document que demostre la consciència idiomàtica dels valencians des de la Baixa Edat Mija.  
La denominació de “Llengua Valenciana” ya es constata, en l’any 1335
Share

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

¿Te gusta nuestro contenido? ¡Suscríbete y síguenos!

Twitter
Visit Us
Follow Me
YouTube
Instagram